Fotografies cedides per Antoni Vila


Gràcies a la troballa d’unes restes al Puig de les Ànimes, es pot saber que els orígens del poble de Caldes es remunten al paleolític superior. Aquestes restes ens demostren que Caldes ja era lloc de pas en el paleolític, doncs en època de caça es desplaçaven seguint els ramats d’animals i havien d’aturar-se a descansar en llocs on hi hagués aigua. Però no és fins al segle I d.C., amb la romanització, que Caldes esdevé nucli urbà. El fet de tenir aigua calenta va ser molt important perquè això succeís, doncs Caldes es convertí en una important estació termal anomenada “Aquis Voconis” Posteriorment, i amb l’estatut del dret llatí, la vila de Caldes passa a ser municipi: “Aquae Calidae”

A diferència d’altres ciutats romanes que neixen per interès militar o estratègic, podem dir que Caldes es constitueix a partir d’un interès per la salut i l’oci. La gent anava a les termes a curar-se ja que l’aigua de Caldes té qualitats curatives . El fet que es trobés prop del traçat de la Via Augusta ajudava que molts viatgers hi fessin parada per descansar i avituallar-se .
Durant l’època del cristianisme, segles IV i V d.C., va aparèixer una necròpolis paleocristiana entre l’actual carrer Sant Esteve i el Passeig de Ronda, a les afores del que hauria estat el nucli romà.

Passen els segles i Caldes va evolucionant com la resta de poblacions per arribar a l’època medieval. Durant aquesta època l’aspecte del nucli varia una mica, ens trobem amb l’emmurallament de la vila, del qual ens queden uns llenços de paret i tres torres circulars ubicades al Puig de Sant Grau. Aquí es trobava el castell anomenat de Caldes, que es convertí en símbol de poder feudal: es prohibiren els banys públics utilitzats pels romans i en el seu lloc s’hi aixecà el castell de Caldes.
Anys més tard, els banys s’utilitzaren com a hospital per activitats curatives.

L’altre castell anomenat de Malavella, del segle XI, es troba al turó de Sant Maurici i en el seu temps era de proporcions importants. Aquí també hi ha l’ermita de Sant Maurici d’època més moderna . Aquesta ermita és d’una sola nau i fou bastida aprofitant una de les torres del castell. Actualment constitueix un indret molt apreciat pels caldencs i és lloc de veneració.

Cal a dir també que a Caldes hi havia diferències entre l’església i la noblesa , per la qual cosa l’església romànica de Sant Esteve no forma part del nucli urbà. Està situada fora de les muralles però amb el temps ambdues parts s’aniran unint degut al creixement i es formarà una mena de petit raval.

Durant el segle XVII i degut al creixement, les activitats agràries i artesanals varen prendre importància gràcies al pas de viatgers per la Via Augusta.

A partir d’aquest moment la imatge que tenim de Caldes és la d’una població rural amb aigua termal però sense explotació ni pràcticament cap més utilització de l’aigua, que la d’ús personal, mentre que a altres zones del nostre país a primers del segle XIX ja comptaven amb establiments particulars de banys i explotacions dels tractaments terapèutics.

No és fins a la segona meitat del segle XIX que Caldes es converteix lentament en vila balneària. Els brolladors que ho van fer possible estaven situats en tres turons: El Puig de les Ànimes que contenia més de dos brolladors, la font de la “Cantera”, la font Xica i la font del Fetge. Al mig del nucli urbà, en el Puig de Sant Grau, s’hi ubicaven les fonts que eren explotades tradicionalment pels veïns: els Bullidors, el raig de Sant Grau, la font de l’Hospital i la font de Sant Narcís o d’en Pla. Finalment, i molt a prop del Puig de les Moleres, la font de la Mina o d’en Xiberta i el raig o rec d’en Mel, descobertes el 1829 quan es va obrir una rasa per assecar un camp pantanós.

L’any 1840 es construeix el primer establiment de banys modern, aprofitant les aigües de “Els Bullidors”, i a més s’instal·laran altres cases de banys, petits edificis amb capacitat limitada, que seran els antecedents dels futurs balnearis del segle XIX.
A partir d’aquest moment amb la construcció dels grans balnearis Caldes es consolidarà com a poble d’estiueig i funcionarà entorn de l’activitat balneària. Aquesta activitat comporta un augment de població procedent majoritàriament de Barcelona i sovint d’elevada posició social.

Tot això comporta canvis dins l’estructura de la població caldenca. Caldes creixerà i s’expandirà entorn de l’àrea d’influència dels balnearis, on es construeixen noves edificacions (xalets ,cases, torres...) de caire modernista. Apareixen també d'altres elements com ara jardins, parcs i passeigs que utilitzaven els estiuejants per gaudir de la calma i tranquil·litat de la vida rural. L’estació de ferrocarril facilita l’accés i l’afluència dels visitants i és també una novetat.

Degut a la importància que pren l’aigua, les activitats econòmiques es veuran modificades i començaran a girar entorn de l’aigua i els estiuejants, doncs paral·lelament a la revitalització de l’activitat termal, s’inicia un procés de comercialització de l’aigua mineral. De totes maneres això no assolirà unes dimensions considerables fins als anys trenta. Aquests dos fets farà que aparegui una nova oferta laboral basada tant en el sector dels serveis com en la indústria envasadora.